HISTÒRIA

Allí arrecerat a resguard de Teso (2.696 m) s’ aixeca el bellíssim poble de Son, a 1.393 m d’ altitud, que el converteix en un dels més alts de les Valls d’ Àneu, la seva densitat demogràfica és ben baix, ja que si l’ any 1.860 tenia 468 habitants, 237 al 1.900 i 160 al 1.960 al 2.008 te censats 43

Citat ja a l’ acta de consagració de la catedral de la Seu d’ Urgell l’ any 839, com a parròquia de Sonne

La importància del poble en el tramat municipal aneuenc antic, es posa de manifest quan el contemplem camí de Jou. La seua morfologia, lleugerament esglaonada, s’ escampa des del bugader públic, fins al centre neuràlgic: l’ església de Sants. Just i Pator. Malgrat, doncs, que el temps no l’ hagi perdonat, Son respira aires de prestigi que s’ observen clarament en el seu patrimoni monumental.

Mare de Déu de Bellero

Foto CCVA

Fora de poble, en direcció a ponent, hi havia l’ ermita de la Mare de Déu de Bellero, dels segles XI-XII. la imatge de la qual fou cremada durant la guerra civil del 1.936. Era de construcció romànica, de tres naus i tres absis. La població s’ hi reunia una vegada a l’ any. Avui sols hi queden unes quantes pedres escampades i els fonaments de la banda del absis.

Prop del emplaçament hi ha una fita informativa col·locada per l’ associació de veïns de Son en el 2008

Sant Pere de l’ Abadia

Dins del poble i vora la carretera i trobem al romànica església de Sant Pere, d’ una nau amb absis. Inicialment podia haver estat residència d’ hospitalers com ho foren Sant Joan d’ Isil,Sant Joan d’ Auròs i el santuari de Rose.
S’ hi observa una porta romànica d’ arc de mig punt. Fou transformada primerament en rectoria i més endavant en habitatge

Sant Just i Sant Pastor

Església parroquial romànica citada per primer cop l’ any 1.076, encara que l’ any 839 ja s’ esmena a l’ acta de consagració de la Seu d’ Urgell, d’ una nau i absis amb finestres espitllerades i arcuacions llombardes. Així mateix el seu campanar de planta quadrada, de quatre pisos, destaca perquè al primer pis s´obre una finestra en dues de les seves cares, la nord i l’ est, al segon pis hi trobem finestres geminades a les quatre cares de la torre, i el que més destaca són, en els pisos superiors, les finestres triples a els quatre costats.

L’ interior de l`església, a més de permetre l’ accés al cloquer, mostra un important aplec de patrimoni artístic.

Reataule gòtic


Retaule del segle XV de l’escola de Pere d’ Espallargues,col·laborador del prestigiós artista Pere Garcia de Benavarri. L’obra aconseguí lliurar-se de l’ ensulsiada del 1936 que l’ obligà a traslladar-se a Lleida esperant temps millors. El 1940 retornava al poble d’ on no tornaria a sortir fins al 1.989 què es traslladà a Barcelona per a ser definitivament restaurat. El 25 d’ octubre de 1991 era reemplaçat en el lloc actual.

Consta el conjunt de 23 peces que representen diverses escenes: la Mare de Déu i l´infant l’Anunciació, la Visitació, la Nativitat, l’Epifania i el Martiri dels Sant Just i Pastor entre altres representacions sacres.

Pintures murals



L’any 1992 es realitzen les tasques de descoberta i conservació de les pintures murals situades al arc triomfal i a la volta del presbiteri que estaven tapades per algunes capes de pintura, de calç i guix. La tècnica emprada és el tremp sobre una preparació de guix.

L’estil de les pintures és de caire popular datades sobre el segle XVI-XVII. La iconografia és variada i representa diferents motius decoratius i religiosos: El Pare Etern, els Quatre Evangelistes, les Virtuts Teologals. També hi ha representats la figura de Crist Ressuscitat, sis àngels portadors dels atributs de la passió, l’Esperit Sant i diversos motius decoratius

Testimonis de pedra

Sant Just i Sant Pastor conté una bona mostra de mobiliari religiós d’època romànica. Són les anomenades piques: la beneitera, senzilla i sense decorar, la pica d’olis, segmentada a l’ interior i de dos cossos, està decorada amb figures lleonines i completada amb la iconografia del corder de l’àguila . Al interior del baptisteri s’hi troba la batejadora d’immersió decorada amb escenes humanes i la figura d’un cavall, i la batejadora pròpiament dita, profusament decorada amb motius geomètrics i florals, recolzada sobre tres peus a tall de columna salomònica.


El Comunidor i Torra del Rellotge

La visió del comunidor de Son franquejant con un sentinella l’entrada al conjunt monumental confirma l’esperit defensiu de l’estructura global.
La seua restauració a l’any 1996 permet accedir fins a les plantes superiors
De la fortificació medieval bastida sobre una torre rodona passà a desenvolupar, més endavant, funcions religioses com eren les de comunir el mal temps amb oracions i protegir al poble de les malèfiques forces de la natura, que en aquestes contrades prenia especial significació de Sant Miquel de maig a Sant Miquel de setembre,quan es sospitava que venia una tempesta, la gent corria a tocar la campana, ja que segons la veu popular amb el seu so la tempesta es desfeia. Al capdamunt, una original estructura de fusta amb llosat incorporat sosté sengles campanes que servies per aplegar la comunitat abans de procedir als actes protocol·laris que conjuraven les forces de la naturalesa .

Festa Major

La festa Major es celebra el primer diumenge d’agost, encara que la festa dels patrons és el dia 6. La festa vella del poble, que també era festa major, se celebrava per Sta Cecília, el 22 de novembre.

Actualment hi ha festa per la canalla amb coca i xocolata, ball a la plaça, sardanes enllaunades (amb disc) i concert de música clàssica, dins del programa del Festival de Música de Rialp, a l’ església

Records d’ahir

Alumnes de l' escola de Son, any desconegut
Foto cedida per Josep Cortina ( Casa Moreu)

Josep Babot de Casa Sarahís
foto cedida per Josep Babot fill, de Casa Sarahís

Quan hi havia l’ ermita de la Mare de Déu de Bellero s’hi anava a dir missa de fadrins el segon dia de la festa major. En sortir-ne es repartia coca i vi per tothom. Per Sant Pere Màrtir es beneïen creuetes fetes per la mateixa per la mateixa gent amb tronquets de prunera o altres arbres. S’hi posava una gota de cera de la candela del dia de la candelera i en sortir de missa s’anaven a plantar als camps amb la finalitat d’evitar que la pedra malmetés la collita.

L’endemà de la candelera, festa de Sant Blai, ha estat tradició beneir aliments per preservar i guarir-se de mal de coll.

A Sant Antoni se l’invocava per perquè protegís les persones, però sobretot els animals. I a Sant Pere perquè obrís les portes del cel a l’hora de la mort i es pogués entrar a la Glòria.

Un dels llocs que generava més confiança per guarir malalties, sobretot infants herniats, era el santuari de Sant Joan de l’Erm. El costum, -segons diu Violant i Simorra- era que quan passava l’ermità d’ aquell santuari a fer la plega, la casa que tenia algun herniat lliurava a l’ermità tanta quantitat de blat com quilos pesava el malalt. Ni més ni menys, el pes havia de ser exacte . Si se’n donava més o menys, el malalt no es guaria, en canvi si coincidia la curació era garantida. Aquesta creença la recollí Violant i Simorra a l’any 1.941.

Carnaval

Per carnaval el joves passaven per les cases fent plega de botifarra i ous, però és més verídic dir que qui se’n encarregava era un noi vestit de dona.

En el moment de l’àpat col·lectiu, anomenat farines sortia una comparsa –segons diu Joan Amades- formada per tres personatges: l’Àngel de la Guarda, la Mort i el Dimoni. Aquest darrer és el que més por feia, ja que atemoria la quitxalla i als grans els donava ensurt en entrar a les cases enfilant-se pels balcons i finestres. Sembla que obria la comparsa la figura de la mort, que duia vestit blanc, en segon terme el dimoni vermellós i tancava l’àngel que per desesperitar els assistents del poder del dimoni, els beneïa , però no amb aigua sinó amb orins

Nadal

La nit de Nadal- segons Violant i Simorra- després d’ haver sopat, les dones posaven una olla al foc amb llonganissa tendra, car el porc s’havia matat feia poc temps. Aquells que no havien mort el porc hi posaven una gallina i passaven la vetllada cantant cançons de Nadal fins que arribava l’hora d’anar a missa del gall . L’assistència era massiva, no hi faltava ningú i les mestresses prenien el redort per tal de beneir-lo aquesta nit santa. Qui tampoc hi faltaven eren els pastors, era la seva festa, qui hi acudien amb els seus vestits habituals, capa, sarró i tirapeu

En sortir de missa del gall la mestressa de cada casa repartia entre els membres de taula un tros d’aquell redort beneït, que junt amb una llonganissa servia per fer la col·lació

Altres costums ja desapareguts, eren la celebració de la fi de la sega i de la batuda amb un àpat, era com el símbol de menjar-se un gall, el màxim exponent d’un bon menjar.

La llegenda de Rose

Es diu que entre Jou i Son hi havia un poble dit Sant Quirs, situat en el barranc de Rose. En aquest poble va haver-hi una pesta que va acabar amb tota la població, menys una dona vella i malalta que fou acollida per la gent d’Esterri a qui, en gratitud, donà les seves possessions,(que eren totes, ja que era la única supervivent) al poble de Esterri. A conseqüència d’aquest fet Rose i el seu entorn passà al municipi d’Esterri d’Àneu.

“Mentre món sia món”

Un altre llegenda ens diu que el poblet es deia Rose i era situat al mateix lloc esmentat, (entre Jou i Son). Els estralls de la pesta van fer que morís tothom menys una dona, que trobà aixopluc a Esterri. En el moment de la seva mort ho deixà tot al poble que l’havia acollida, menys la muntanya de Cendrosa, situada geogràficament a la Vall d’Aran, que va deixar al poble de Son en agraïment pel bon veïnatge que sempre havia tingut i per tots els favors que li havien prestat. D’aquesta manera el bestiar de Son, podia pasturar a la Vall d’Aran

Els aranesos no van estar-hi d’acord i la cosa va anar per justícia. Estira i arronsa, plets i càrrecs, voluntats i imposicions, i de tant en tant alguna baralla. La justícia va decidir acabar aquell plet i després d’estudiar bé el cas va dictaminar que aquella pertinença era dels habitants de Son, però ho feu en una frase que s’ha perpetuat en el temps. La justícia sentencià:

"Mentre lo món serà món

La Cendrosa serà de Son"

El tresor

Una llegenda d’aquesta contrada ens parla d’un gran tresor que està amagat dintre una pell de bou. El motiu fou que en temps de guerres els habitants del lloc per salvar les seves pertinences van posar-les dins d’un embolcall de pell de bou i van colgar-les al peu d’un ginebró. Perquè no s’equivoquessin ni hi hagués pèrdua possible de recuperar el tresos era el primer on tocava el sol quan sortia el dia de Sant Joan, al costat de la pala del Tesso. Com que la tempesta bèl·lica durà més de previst i aquells que li van amagar van morir sense recuperar-lo , es diu que avui encara roman en aquell lloc a l’ espera que algú el desenterri.

El cavall blanc

Aquesta llegenda comte que anys i panys endarrere, en el lloc de Fontonyera, apareixia un cavall blanc muntat per un capellà que ja feia molts anys que era mort. Havia estat rector de Son i es passejava pels carrers del poble , fins h tot entrava en algunes cases, de manera especial en aquelles que no complien el precepte d’oir missa o en aquelles altres que no feien dir la trentena per algun membre de la família (s’oficiaven trenta misses per l’ànima del difunt que el capellà cobrava a raó d’una pesseta per missa). La gent s’esverrava al seu pas, embogia. La por va obligar a tothom a complir el precepte dominical i a fer dir les misses pel difunt.

En veu baixa, hi havia algú que s’atrevia a culpar el capellà d’aquells fets sobrenaturals perquè era ell qui se’n beneficiava.

Els bruixots

Si ara tothom acudeix al metge per guarir-se, va haver-hi un temps que la gent d’aquesta contrada acudia pel mateix motiu al bruixot. D’aquests personatges, aquí a Son va haver-ne almenys un parell amb tanta nomenada que van atreure de totes les Valls d’Àneu.

N’hi havia un que tenia anomenada pel fet que quan un malalt arribava i es posava en contacte amb ell el sorprenia perquè endevinava ràpidament la malura que patia. Allò que el confiat malalt no sabia era que mentre feia l’espera i li parlava la mestressa de la casa sobre les seves penes i xacres, el sanador era a l’ altre costat de paret escoltant. D’aquí que el percentatge d’encert en el diagnòstic era del cent per cent.